El teórico de cine francés Jean-Baptiste Thoret considera que el antecedente más claro del “gore” cinematográfico americano es el asesinato del presidente Kennedy. Ese cuerpo sin vida, avanzando en el coche descapotable, se convertiría, según Thoret, en una imagen pregnante del nuevo cine americano.
El presente número de Cinema Comparat/ive Cinema se propone abordar la figuración de los cadáveres en la historia del cine. Tomando como hipótesis de base que ninguna obra que trata la muerte es arbitraria, ya que establece las causas últimas de su miedo en la época que vive (el Frankestein de la era de los avances científicos, o las epidemias zombies de la era del sida, por ejemplo, tematizan temores diferentes sobre cadáveres muy particulares y complejos).
En este sentido, nos proponemos reflexionar sobre la construcción histórica del sentimiento de una sociedad ante los cuerpos muertos, expresada desde sus obras populares: la intención de esta propuesta es contribuir a una antropología de los diversos cines nacionales y sus géneros, a partir de la representación cinematográfica con la que cada época, canon y autores, se han hecho cargo de sus cadáveres.
El motivo del cadáver y su tratamiento cinematográfico merece, además, una atención especial en las cinematografías de países en épocas de guerra o dictadura (o en la transición de las mismas), ya que a través de esta representación tan sensible se puede revisar el tratamiento concreto de los cadáveres reales de la Historia, a la vez que el imaginario folklórico heredado y su particular reconfiguración social.
A partir de estos postulados deseamos plantearnos interrogantes como los siguientes: ¿existen patrones comunes de expresión fílmica del cadáver? ¿La figuración de los cadáveres en La soga o Pero…¿quién mató a Harry? de Hitchcock es paradigmáticamente opuesta a la de Tres cantos para Lenin de Dziga Vertov, por ejemplo? ¿Cómo cada canon o movimiento cinematográfico ha asumido este motivo? ¿Hay un clasicismo y una modernidad en el tratamiento cinematográfico de los cadáveres? ¿Hay una poética fílmica específica para los cuerpos caídos en las guerras y las dictaduras? ¿Hay una relación directa entre los cadáveres más populares de la historia y el imaginario cinematográfico que les sucede? ¿Los cadáveres de Kennedy, Lenin, Evita Perón, Aldo Moro, Franco, el Che Guevara o Laura Palmer son propulsores de tratamientos cinematográficos significativos y particulares?
Aquellos interesados pueden enviar propuestas de 500 palabras a comparativecinema@upf.edu ju
EL CADÀVER COM A FIGURA: ESTÈTICA I POLÍTICA DEL COS MORT EN LA HISTÒRIA DEL CINEMA
El teòric de cinema francès Jean-Baptiste Thoret considera que l’antecedent més clar del «gore» cinematogràfic americà és l’assassinat del president Kennedy. Aquest cos sense vida, avançant en el cotxe descapotable, es convertiria, segons Thoret, en una imatge pregnant del nou cinema americà.
El present número de Cinema Comparat/ive Cinema es proposa abordar la figuració dels cadàvers en la història del cinema. Prenent com a hipòtesi de base que cap obra que tracta la mort és arbitrària, ja que estableix les causes últimes de la seva por en l’època que viu (el Frankestein de l’era dels avanços científics, o les epidèmies zombies de l’era de la sida, per exemple, tematitzen temors diferents sobre cadàvers molt particulars i complexos).
En aquest sentit, ens proposem reflexionar sobre la construcció històrica del sentiment d’una societat davant els cossos morts, expressada des de les seves obres populars: la intenció d’aquesta proposta és contribuir a una antropologia dels diversos cinemes nacionals i els seus gèneres, a partir de la representació cinematogràfica amb la qual cada època, cànon i autors, s’han fet càrrec dels seus cadàvers.
El motiu del cadàver i el seu tractament cinematogràfic mereix, a més, una atenció especial en les cinematografies de països en èpoques de guerra o dictadura (o en la transició de les mateixes), ja que a través d’aquesta representació tan sensible es pot revisar el tractament concret dels cadàvers reals de la Història, alhora que l’imaginari folklòric heretat i la seva particular reconfiguració social.
A partir d’aquests postulats desitgem plantejar-nos interrogants com els següents: existeixen patrons comuns d’expressió fílmica del cadàver? La figuració dels cadàvers a La Soga o Pero…¿Quién mató a Harry? de Hitchcock és paradigmàticament oposada a la de Tres cantos para Lenin de Dziga Vertov, per exemple? Com cada cànon o moviment cinematogràfic ha assumit aquest motiu? Hi ha un classicisme i una modernitat en el tractament cinematogràfic dels cadàvers? Hi ha una poètica fílmica específica per als cossos caiguts en les guerres i les dictadures? Hi ha una relació directa entre els cadàvers més populars de la història i l’imaginari cinematogràfic que els succeeix? Els cadàvers de Kennedy, Lenin, Evita Perón, Aldo Moro, Franco, el Che Guevara o Laura Palmer són propulsors de tractaments cinematogràfics significatius i particulars?
Aquells interessats poden enviar propostes de 500 paraules a comparativecinema@upf.edu juntament amb dues imatges de partida, una llista de cinc fonts bibliogràfiques i una breu biografia de 100 paraules. Data límit: 10 d’abril de 2018.
THE CORPSE AS A FIGURE: THE AESTHETICS AND POLITICS OF DEAD BODIES IN THE HISTORY OF CINEMA
French film theorist Jean-Baptiste Thoret has argued that the most obvious precedent of gore in cinema is the assassination of JFK. The president’s lifeless body, moving forward inside his convertible, would become a foundational image of the new American cinema.
This issue of Cinema Comparat/ive Cinema will address the representation of corpses in the history of cinema. We take the hypothesis that no piece regarding death is arbitrary, since the ultimate fears surrounding death are based in the era in which it is created — for instance, Frankenstein in the era of scientific progress, or zombies in the era of AIDS, are the expression of different fears accompanying different kinds of corpses.
In this way, we will consider the historical construction of a society’s collective feeling about dead bodies, represented in its popular works. The intention of this proposal is to contribute to an anthropological approach of both national cinemas and their genres, based on the cinematographic representation with which each era, and each mode of filmmaking, has worked with the figure of the corpse.
The motif of the corpse and its representation in cinema is perhaps most crucial in those productions from countries in the throes of wars or dictatorships, or in transitional phases — while those fiction corpses evoke the real ones, questions of representation in relation to the corpse may also help to revise inherited ways of narrating historical crises.
From these hypotheses we wish to ask ourselves such questions as: Are there any common patterns in the different filmic expressions of corpses? Is the representation of the central corpse in Rope or The Trouble with Harry by Hitchcock qualitatively distinct from the one in Three Songs of Lenin by Dziga Vertov, for instance? How has every canon or cinematographic movement interpreted this motif? Is there any kind of classical/modern divide in cinema regarding the representation of corpses? Is there any specific poetics in cinema for the casualties of wars or dictatorships? Is there any direct relationship between the most popular corpses in history and the imaginary in cinema that follows them? Are the corpses of Kennedy, Lenin, Evita Perón, Aldo Moro, Franco, Che Guevara or Laura Palmer the promoters of significant and unique treatments in cinema?
Those interested can send their proposals to an extent of 500 words to comparativecinema@upf.edu a